La família reial espanyola

L'encàrrec

Cap a principis de l'estiu de 2013 em va trucar en Jordi Grau, del Punt-Avui demanant-me un "petit" favor. Es tractava de fer "unes poques" caricatures de membres de la família reial, per il·lustrar el llibre "Les pilotes dels Borbons". Es tractava de la segona part d'un monogràfic que va començar un parell d'anys enrere amb "Els Borbons en pilotes". A part de ser una petició de l'amic Jordi Grau, amb qui ja vam compartir moments bons a "La coma", la possibilitat de tornar a dibuixar professionalment era prou engrescadora i vaig acceptar.

A més, havia estat practicant l'ús de la targeta gràfica de manera que podria fer una sèrie de dibuixos sense pintures, aquarel·les, pinzells, llàpissos i, sobretot, sense haver d'endreçar-ho tot en acabar!
Poc després vaig saber que volien tots els membres, fins i tot els que ho són per vies indirectes com ara la Corinna.
Com sempre els terminis eren justíssims de manera que completar 8 dibuixos amb un nivell de qualitat acceptable per a la seva publicació en el temps que solen donar els editors no era pas una tasca fàcil.

El rei, "ressolt" a llapis.

Per sort, les muses corrien per casa aquells dies de manera que amb alguna excepció, es van poder resoldre la majoria de dibuixos. Quan dic "resoldre" em refereixo a elaborar un esbós que ja conté els principals elements d'una caricatura, proporcions, part a exagerar, expressió i cos.
Això es fa en el moment en què ve la inspiració i moltes vegades surt sense tenir la foto al davant i el suport pot ser qualsevol, la part del darrera d'un document, un tovalló, un tall de cartró, etc...
Després, foto amb el mòbil i a l'ordinador on es fa una primera versió.

Els Borbons

Finalment vaig dibuixar i publicar un total de 9 caricatures: El rei, la reina, el príncep, la Letizia, les infantes Cristina i Elena i els seus respectius (Marichalar i Urdangarín) i finalment la Corinna que passava per ser, a estones, la respectiva del rei.

El rei

En Joan Carles I va ser fàcil. La seva principal caracaterística és el nas, cada cop més gran i deformat per l'edat i els corticoides i el cap punxagut. A això només calia afegir-hi uns pòmuls cada com més sonrosats una papada pròpia d'una persona unflada pels medicaments, els ulls de cansat i aquest riure de "campetxano" que només tenen els borbons. Pocs mesos abans l'havien enxampat assassinant elefants a Botswana de manera que la disfressa estava més que clara.

 

 

La reina

Una professonal. Després de veure a què és dedica el seu home i davant la
impossibilitat de sortir corrent, aquesta dona ha decidit exercir la seva feina amb molta professionaliltat i poc més. Per això la vam dibuixar amb un maletí i amb un vestit d'executiva. Això si, amb el seu collar de perles, no fos cas que algú és confongués.

La reina professional

 

 

 

El príncep

El príncep pacient

De totes, és la que a mi, particularment, més m'agrada. La principal dificultat d'aquesta caricatura no era, com pot semblar, aconseguir que la figura s'hi assemblés. Això és relativament senzill, atès que els seus trets facials són molt particulars: ulls blaus junts, celles gruixudes, orelles petites i obertes, nas cada vegada més gran com el pare i una barba que, tot sigui dit, hi ajudava força. El més complicat era traslladar la imatge d'algú que està impacient perquè arribi el seu moment, però que veu com sempre hi ha entrebancs. Una mica com en Carles d'Aglaterra, a punt de fer els 70 anys, aquest Felip corre el risc de fer-se realment vell i no tastar la trona.

La Leti

Sens dubte, la més complicada de totes. La que més va fer patir i la que menys
satisfacció em genera. De fet és lògic si tenim en compte que és molt difícil dibuixar els trets d'algú que va al quiròfan a treure-se'ls. Així doncs, no sabia si dibuixar la cara angulosa de les primeres fotos, quan es va casar o aquesta espècie de cara edulcorada i clarament desequilibrada d'on ha desaparegut el  nas i totes les faccions anguloses que la caracteritzaven. El resultat va ser una ventafocs, que ha vist com el seu somni reial havia acabat. De fet llegint cròniques de societat sobre la seva vida al si de la família reial la sensació és que poc en falta.

S'ha acabat el somni?

Les infantes

La infanta Elena

Cap de les dues caricatures tenia massa dificultat. Potser l'Elena era més complicada de completar-li el cos atès que és la única "membra" de la família que no té cap història que destaqui especialment. Potser la seva afició a l'hípica és el més destacable i reconegut entre la gent norma.

La infanta que estava als núvols

En canvi la Cristina, immersa com estava en l'afer judicial del seu marit, i dient com deia que ella no sabia res, era fàcil dibuixar-la als núvols amb la inocència pròpia d'algú que no està en aquest món. Està clar que, en termes comparatius, aquesta és (o era) la més guapa de les germanes, però el pas dels anys i el pes dels disgustos ja es reflecteixen a la seva cara.

Els gendres

Sens dubte tant en Marichalar primer com l'Urdangarín més tard han estat la palanca perfecte per esbardallar la monarquia des de dins. L'un amb un estil de vida més propi del segle XIX que del XXI. L'altra amb un tren de vida més propi d'un rei que no pas d'un duc.

El gendre aprofitat

En contra del què molts pensen, la monarquia va començar trontollar quan en Jaime de Marichalar va començar a donar mostres de les seves aficions poc ortodoxes, i no parlo del vestir precisament. L'altre ha acabat de donar el cop de gràcia, combinant nefastament el seu rang i la seva poca intel.ligència. El jugador de handbol del Barça que tothom voldria de gendre es va anar transformant en quelcom ombrívol i tètric a mida que les imputacions anaven caiguent, mantenint la mirada blau-grisosa cada cop més enfonsada i les faccions cada vegada més anguloses i dures.

El gendre estrany

El Marichalar en canvi, quan te'l mires bé, recorda aquells quadres de Velázquez on dibuixava prínceps i nobles amb la barra prominent i amb cara de ser poc eixerits. El podríem haver fet amb aquells colls d'encaix i ganxet, però hagués estat injust vestir-lo de manera diferent a com ho faria ell. D'aquí que la màxima dificultat de la seva caricatura hagi estat triar el vestuari.

La Corista (o Corinna o com es digui)

No forma part de la família, al menys no està en nòmina, però sembla clar que exerceix algunes atribucions pròpies de la reina, com ara la d'acompanyar sovint en JC a viatges oficials però poc importants, que pel que sembla són la majoria.

En el seu cas es tracta d'una alemanya amb faccions amables, tota una raresa, amb grans pòmuls i grans llavis. A més, ateses les raons per les que forma part de la col·lecció semblava clar que no calia vestir-la gaire. Si de vegades es difícil vestir les caricatures encara és més difícil despullar-les, sobretot perquè el que es dibuixi ha de ser absolutament inventat, naturalment.

Resumint, un treball que ha servit per renovar l'afició, despertar aquest blog i al capavall ajudar a il.lustrar, juntament amb altres dibuixants un llibre prou divertit i ben escrit que des d'aquí us recomano.